L'ànima del segle XXI

Como cada mes llega la colaboración que todos esperáis con ansias, este enero contamos con Sara Llaberia, que ha esperado al último día para crear más expectación en nosotros XD.
A continuación tenéis su aportación, aprovecho para agradecerle su tiempo y cada una de las palabras que nos escribe.

El dia 29 de desembre de l'any 2008, fa escassament un mes, vaig rebre un e-mail del meu amic Carlos que s'assemblava a aquells missatjes que t'envien al mòbil prometent-te que has estat l'escollit per a rebre un milió d'euros si els respons amb la paraula JUGAR al... En aquest cas no rebia cap compensació económica ni em suposava cap despesa inecessària, però de seguida vaig saber que el fet d'haver rebut la proposta d'escriure un post pel seu blog i agafar-la amb l'entusiasme que això em causava, em crearia una satisfacció molt més gran que tots els premis monetaris que em poguès oferir qualsevol de les companyies "juega y gana" que ronden actualment i estan tan de moda a altes hores de la matinada.

Aquí es tractava de participar en una iniciativa d'algú que no només fa molts anys que conec, sino que és algú amb qui he compratit moltíssimes vivències i a qui li agreixo de tot cor que hagi volgut compratir amb mi també aquest blog que és un bocinet de la seva ànima.

Ahir nit vaig acabar-me de llegir el llibre "El Juego de el Ángel" on surt repetidament una idea que m'ha encantat: "Cada libro, cada tomo que ves tiene un alma. El alma de quien lo escribió, y el alma de quienes lo leyeron y vivieron y soñaron con él. Cada vez que un libro cambia de manos, cada vez que que alguien desliza la mirada por sus páginas, su espíritu crece y se hace fuerte." La història passa al primer quart del segle XX, si això ho traslladèssim a l'actualitat vindriem a dir que: "Cada blog, cada post que veus té una ànima. L'ànima de qui l'escriu, i l'ànima de qui ho llegí i ho visquè i somnià amb ell. Cada cop que un blog canvia d'ordinador, cada cop que algú desplaça la seva mirada pel seu monitor, el seu esperit creix i es fa fort."

D'aquí vull extreure'n dues idees: La primera crec que ha quedat molt clara. Aquest blog és especial perquè contè l'ànima d'una gran persona, i també de tots aquells que dediquen el seu temps a llegir-lo. El simple fet de clicar i xafardejar, ja els fa especials i crea un vincle invisible entre l'escriptor i els lectors.

L'altra idea, m'imagino que ja sabeu per on vaig, és que la societat en poc temps ha canviat. Al segle passat la nostra font d'informació eren els llibres o la premsa escrita. Ara ho són la televisió, la radio, internet... Continuament sento als mitjans de comunicació com es creen debats sobre la gran preocupació dels pares i els educadors perquè els nanos estan tot el dia enganxats a la tele o a l'ordinador. Jo sóc mestra, i això a mi no em preocupa. Crec que hem d'estar contents de veure que la tecnologia ha avançat fins a tal punt que amb un sol click, podem ampliar els nostres coneixements. Podem compartir les nostres experiències, i pensaments amb algú que es troba a l'altra punta de globus terraqui.

El problema és si se'n fa mal ús d'això. Jo aquí ja no hi entro, ja que jo sóc una simple usuària que s'atreveix a fer un comentari políticament incorrecte amb el qual els experts tertulians i col•lavoradors del Cuní a Els matins se'm menjarien viva. Només voldria deixar entreveure la meva humil opinió, crec que ara és el moment d'educar per a saber utilitzar internet i aprendre a filtrar totes les informacions nocives que dia a dia processem i que tant ens perjudiquen. Un estudi dels EEUU deia que un nen nord americà pot rebre 40.000 impactes de morts al llarg de la seva vida. Mentre que això al segle passat, evidentment no passava.

Què hem de fer? Tancar la tele, apagar l'ordinador, insonoritzar la radio i cremar els diaris? No em voldria desviar del tema. Hem de filtrar. Aprendre a conviure amb això i ser feliços. Per sobre de tot, ser feliços. Ja que si li haguèssiu de demanar un dessig al geni de la llàntia, només un... no li demanarieu diners per comprar-ho tot o milers de desitjos per viure eternament depenent d'ell, no. Li demanarieu ser feliços. Que això és el que volem tots.

Jo no sé vosaltres, habituals lectors d'aquest blog, però jo quan llegeixo els posts del Carlos dificilment puc ometre un somriure. Els moments que visc amb ell, en companyia dels meus èssers estimats, són els que realment em fan feliç. Els petits comentaris inversemblants, les situacions cómiques que vivim dia a dia, els detalls. Tot això a mi em porta benestar. Així que, Carlos! No deixis d'escriure i de fer-nos les teves petites (o grans) aportacions de benestar.

He deixat anar moltes idees, i per cert força desendreçades, espero que em perdoneu. Després del discurs de les noves tecnologies us informo que jo tinc blog, i que aquest és el segon post que escric en la meva vida, així que ja us podeu fer una idea de quin nivell estem parlant... Per acabar, només vull concloure amb una frase: Gràcies, Carlos, per deixar-me posar el meu granet de sorra en la construcció de la teva ànima del segle XXI.

Sara Llaberia Abós